Les Bandes Precedents

Introducció

La tradició musical d’Ontinyent és, a dia d’avui, una realitat normalitzada. Són nombroses les bandes o colles que existeixen actualment a la ciutat: tres formacions bandístiques federades, agrupacions de cambra, metalls i grups de jazz, així com diverses colles de dolçaines.

Tot i això, el predomini d’una formació musical ha existit a Ontinyent durant els últims segles amb associacions de banda pròpiament dites des dels anys 1700, però amb divisions i fusions contínues fins arribar als nostres temps. El naixement de la Unió ha estat condicionat sobretot per aquest fet. Moltes conservaven el seu nom durant unions i segregacions que deixarien de produir-se cap a la meitat del segle XX.

Un altre tret assenyalable és la presència d’un director a cada banda i les pugnes internes constants, especialment a principis dels 1900, amb aparicions i desaparicions repetides.

Els Orígens: Segles XVII-XVIII

Cap a les primeries del segle XVII apareix documentada la presència d’una banda de dolçaines o cheremíes dirigida per Nofre Lanza i després pel seu fill, més hàbil. La documentació és escassa, però destaca un conflicte intern arran del cessament de les activitats musicals, que calgué solucionar.

Una altra formació musical sorgeix cap als anys 1770. Se’n destaquen les actuacions de tipus religiós i les eixides a altres localitats com La Pobla del Duc, amb uns pocs músics que no arribarien a la desena.

El Segle XIX: Les Primeres Bandes Modernes

Ja al segle XIX, amb la generalització dels instruments de banda més familiars als actuals, apareixen les primeres bandes a Ontinyent amb registres notarials clars. La Banda de la Aurora i la Banda de San Carlos són les associacions principals, amb una rivalitat destacable.

La presència d’actes notarials es deu al desig de la Banda de la Aurora de prevaldre en antiguitat i en normatives sobre la de San Carlos. Queden registrats igualment els caps de banda Miguel Asnar i José Falcó, que comptarien amb privilegis.

Cap a 1836, en el context de les guerres carlines, es documenta una altra formació dirigida per Francisco de Paula Bonastre Oltra, organista de Santa Maria, que duraria uns 30 anys.

L’anomenada Banda de Galiana o Municipal destaca els últims anys del segle XIX com a formació institucional de l’ajuntament, amb sala d’assajos pròpia i una subvenció anual a canvi d’actuacions. Dirigida per Rafael Galiana Cantavella, cedí progressivament la batuta a Enrique Casanova Calatayud, tot i que la banda anaria perdent impuls.

Principis del Segle XX: La Lira del Clariano

Enrique Casanova, destacat mestre de música de la localitat, impartia algunes especialitats al seu domicili. El 1896 acabaria dirigint la nova formació musical anomenada La Lira del Clariano. La banda adquirí fama els primers deu anys del segle XX, especialment a Alcoi, sota la batuta de Vicente Soler Brotons, successor de Casanova.

L’existència de La Lira acabaria aviat: després que Soler passe la batuta a Rafael Nadal Valls i aquest, per acord, la cedisca a Daniel Silvaje Peralta, la banda es fragmenta per desavinències internes.

Les Rivalitats i Divisions

El 1911 naix una banda separada de La Lira al si de la Societat de Festers: la Banda de Música de la Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía. Dirigida per l’organista de Sant Carles Ladislao Esteve Montés, arribà a tindre com a directors Rafael Martínez Valls i Juan Vert.

La rivalitat amb La Lira, accentuada pels conflictes polítics de l’Espanya de començaments del segle XX, obligà l’ajuntament a forçar la fusió. Així naix la Unión Musical, dirigida per Daniel Silvaje i Vicente Gil, malgrat que alguns seguidors de Rafael Nadal formaren, de manera extraoficial, la banda La Artística.

La Unión i La Artística conviuen amb xocs durant la dècada de 1920 fins dissoldre’s l’any 1930.

El Període d’Entreguerres i la Guerra Civil

La normalitat bandística tardà a recuperar-se. Durant la Segona República s’intentà unir ambdues bandes, amb poc èxit. Amb l’esclat de la Guerra Civil, l’activitat musical es pausa.

Amb la victòria del bàndol sublevat es recuperen les formacions, ara sota una banda branca del partit estatal franquista FET y de las JONS. Aquesta unifica les bandes de manera consolidada i crea la llavor de l’actual Unió Artística Musical.

La Formació de la Unió Artística Musical

La banda de la FET y de las JONS servia com a formació controlada pel règim, com altres associacions culturals. L’etapa fou breu: fins a 1945. Amb la iniciativa de diversos músics es formulen les bases dels estatuts actuals.

Així naix la Unión Artística Musical Onteniense el 1946, ja desvinculada del control falangista, amb el vistiplau de l’alcalde franquista Luis Delgado de Molina.

Llegat i Continuïtat

La Unió Artística Musical d’Ontinyent ha perdurat des del 10 de juliol de 1946 fins avui. És la formació musical que més temps ha perviscut, amb una base social sòlida que ha reforçat la seva longevitat. El nom prové de la unió de les bandes constituïdes per separat durant els anys 1910 i 1920. Malgrat les rivalitats, la fusió es va produir.

Aquest llegat es remarca, per exemple, en l’exposició de les banderes de les dues formacions a la seu social. La bandera de “La Artística” es recuperà el 1999, mentre que la de “La Unión” fou oficial fins a 2008, quan s’incorporà la nova amb el nom actual.

Relació de Directors

Bibliografia

• Gil Penadés, J. V., & Reig Sarrió, R. (1996). 1946 - 1996 Sociedad Unión Artística Musical de Ontinyent. Su historia. Caixa d’estalvis d’Ontinyent.
• Oriola Velló, F. (2004). Els orígens del moviment bandístic a Ontinyent. Alba, 19, 53-63.
• Pérez-Jorge, V. (Ofm). (1979). La música en Ontinyent. Caixa d’estalvis d’Ontinyent.